nit de reis o l'efecte papallona...

ahir va ser la cavalcada de reis. per primer cop vaig anar des de que estic a Vila. començava a desesperar-me per la quantitat de gent que hi havia i és que porto bastant malament això de les multituts... no m'agraden i sempre que puc les evito. la de coses que em perdu per aquesta tonteria meva, ho sé! però que vols fer-hi!!!!!!

la raó per la que anava era perque em trobaria amb la meva germana i les meves nebodes, però ja pensava que era millor deixar-ho correr quan va sonar el mòbil (del duendecillo, que jo no tinc, no vull!... una altra mostra de la meva rebelió contra el món sencer, un pot pensar que estic ben grillada!!!) així que tornar cap a enrera en busca de la familia feliç... vam anar per carrers més petits, no tan principals, i des d'allà vam veure passar la cavalcada...

per què sento aquestes ganes de parlar d'ella? què és el que m'ha "alborotat"? una tonteria... però des d'ahir m'he sorprés pensant més d'un cop... i m'ha fet retornar la meva petita passió pels mims... però sent sincera... el que m'ha trastocat o deixat fora de lloc són les emocions que m'ha despertat... el que ha desenterrat del passat, històries passades, mai oblidades però sí deixades en la foscor més recòndita... records plens de pols, espolsats pel que no deixa de ser un fet trivial... és allò de l'efecte papallona.

davant de les carretes dels reis mags passaven uns músics i darrera ells anaven uns mims... de sobte un dels mims es va quedar mirant fixament a una de les meves nebodes, com ella és molt tímida s'amagava darrera meu i jo l'animava a que es dirigís amb ell, a que li contestés amb un gest, qualsevol, que era el que esperava, suposo, el mim... però ella insistia en amagar-se així que jo quedava en un primer plà... un altre mim, no sé jo si donant-se compte de la situació va sumar-se a la insistència del primer, així que ja teniem dos mims aturats mirant a la petita i tot seguit desviant la seva mirada cap a mi, un d'ells i l'altre cap a duendecillo... ara sí que no entenia res... ara sí que em trobava que no sabia el que havia de fer. però ells vam començar a moure ràpidament els braços i a fer uns gestos que no sabia identificar, no sabia el que volien dir. semblaven decepcionats, no enfadats, però sí com si esperessin alguna cosa, com si els haguessim deixat sense alguna cosa que d'alguna manera els pertenyia... i jo no sabia que era... creia que era algun tipus d'aproximació, però no n'estic segura... tot semblava anar massa depresa i massa lent a alhora... hi havia moments que pensava que era una eternitat el temps que estaven aturats davant nostra exigint un gest per part nostra i em feia pena pensar que potser haurien de continuar cap endavant sense haver fet res. res de res. però de sobte un mim es va dirigir a duendecillo posant la galta per a que li fes un petó i el que estava més a prop meu va fer el mateix. no vaig dubtar, li vaig fer un petó clar i net, un petó que sonava a inocència, a puresa, a felicitat, a regal!!!!! vaig sentir-me meravellosament bé. vaig desenterrar els meus records que ara pululen i que em fan sentir una mica trista... i no deixo de pensar també qui seria aquella persona que em va demanar un petó. és clar que no cal donar voltes a un fet com aquest. és clar que no cal buscar raons... era part de la festa, de l'alegria, de la nit màgica de reis... va resucitar una part de mi que és morta o potser no, potser "només" agonitza, no és morta del tot... però el moment màgic ha passat i només queda aquesta sensació estranya del que és irrecuperable... i tornen al cap les paraules del poema de Wordsworth...
“Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello, que en mi juventud me deslumbraba. Aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba de la gloria en las flores, no hay que afligirse. Porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo. “